«Silll, llum e regla, / hòmens aregla, / dones blasona, / lo llir corona; / spines, carts, crema./ Ço diu lo tema: / SICUT LILIUM INTER SPINAS, SIC AMICA MEA INTER FILLIAS»
Amb els versos anteriors s’inicia el Prefaci de l’«Spill», obra del segle XV valencià (1460), escrita per mestre Jaume Roig, metge prestigiós, entre els pacients del qual consta la reina Maria, esposa del rei Alfons el Magnànim.
Els versos amb què comença el Prefaci suposen, per part de Roig, un intent d’atacar les dones, considerades com a «espines», per tal d’exaltar el llir, la Verge Maria. Així ho demostra la referència introduïda amb un Tema, a l’estil dels sermons medievals, una citació en llatí, extreta del bíblic Càntic dels Càntics 2, 2 («com el llir entre les espines, així és la meua estimada entre les donzelles»). Només la Verge Maria és el pont d’unió amb Jesucrist, com a intercessora per tal d’assolir la salvació eterna. El desig d’exaltar la Verge és la conseqüència, doncs, d’haver «cremat» o destruït amb el seu vers la resta de dones.
Però és aquesta una fixació de Roig, de vilipendiar el gènere femení? Per què escriu el metge valencià un compendi de més de 16.000 versos rimats, la conclusió final dels quals és no unir-se mai amb les dones? Roig anuncia que el seu Spill és sinònim de norma, regla de conducta; sinònim, fins i tot, de vida, per tal que els qui es miren a «l’espill» vegen quin camí han de seguir.
El lector que s’acosta per primera vegada al vers heterogeni de Roig pot copsar tot d’una que l’obra està composta, externament, com un sermó, amb un Tema, posterior invocació a Déu, cloenda amb un clàssic «Amén», com a resum d’una obra que es deixa encomanada a la correcció de la santa església. L’«Spill» es pot entendre, en aquest sentit, com un exemple de doctrina, que pretén aconsellar els jóvens inexperts dels perills del vici de la luxúria. En aquest sentit, es fa al·lusió a l’obra com un memorial: «als poch entesos/ perquè s’hi miren,/ vegen hon tiren/ en lo llur viure,/ los vull escriure/ est doctrinal/ memorial:/ haurà nom Spill».
D’altra banda, i a mesura que el lector s’hi va mirant, els versos fan caure en un inevitable parany de lectura, ja que el «doctrinal memorial» deixa pas a uns versos que afirmen amb convicció que les dones són «dimoniesses, diablesses» portadores del verí de l’infern, introduït al món per Eva.
Després de la sorpresa que provoca al lector aquest doble joc: doctrina/atac, Roig deixa la interpretació al lector, alhora que justifica la divisió de l’obra en quatre parts principals. I les presenta amb la metàfora de l’obra com un arbre, del qual cada lector podrà triar el que considere més oportú: les fulles, el fruit, l’arrel...: «pren la vianda/ quala més vulles./ Flors, fruyt o fulles/ raels o fust/ segons son gust/ e sa sabor/ cascun lector/ prest trobarà/ lo que volrà».
De més a més, cal ressaltar el fet que Roig declara haver escrit unes noves rimades (gènere poètic que consistia en l’acumulació de versos apariats de huit síl·labes) amb l’originalitat de ser reduïdes a la meitat, amb versos tetrasíl·labs, que plantegen una doble lectura, entre l’aforisme i la facècia. D’una banda, l’aforisme, en el sentit de literatura gnòmica, de força interior, participa de la tradició moralitzant i iconogràfica d’obres com l’«Speculum Humanae Salvationis», obra amb la qual l’«Spill» valencià presenta no poques concomitàncies. La facècia, d’altra banda, situa els versos de Roig en la lectura del «Liber facetiarum» de Poggio Bracciolini, així com altres obres que destaquen per l’acumulació de facècies, o històries morboses, sarcàstiques, que provoquen la rialla desmesurada.
Les noves rimades en Roig es podran interpretar a mig camí entre la moralitat i la voluntat d’escriure un sermó sobre els perills d’unir-se a les dones, amb la consegüent condemna de l’ànima, així com una acumulació d’històries que degraden i distorsionen el gènere femení en conjunt.
Teocentrisme
En aquest punt, i per tal d’explicar l’origen de la misogínia medieval, convé recordar que l’Edat Mitjana és una època marcada pel teocentrisme, que explica i resumeix l’actitud del clergat, de la medicina i de la literatura. En una societat en què tot gira al voltant de Déu, si l’home es deixa seduir per les dones, acabarà en l’infern i la seua ànima es condemnarà. Calia evitar, doncs, que l’home idolatrara les dones, opció que implicava no pecar ni deixar-se influir pels instints de la carn, únicament units al matrimoni i sempre amb l’objectiu de la reproducció.
Amb aquest ideari, tant els textos sagrats com els manuals de medicina i els textos literaris formaran un únic punt de referència a seguir per l’home medieval. Per tal d’entendre el tractament de la dona des de la devaluació de la mateixa personalitat, ens hem de remuntar al mite del Paradís terrenal (Gn, 2-3) d’acord amb el qual la creació de la dona i la caiguda d’Adam en el pecat implica que la dona, des del mateix moment de la seua creació, és un ser inferior a l’home, ja que va estar formada a partir d’una costella d’Adam. Eva, doncs, va ser creada com un ens secundari, fins i tot des de la imposició del seu nom, que a les glosses bíbliques s’interpreta en el sentit de «dolor, perdició», maledicció que només es veu superada amb la salutació de l’arcàngel Gabriel a Maria, «Ave».
El verí d’Eva seria tranmés a tota la seua descendència. No debades els mateixos textos dels sants pares, com sant Tertul·lià, afirmen que Eva és la porta del dimoni. Les summes teològiques, com les de sant Bonaventura o Tomàs d’Aquí intenten demostrar que l’home està fet a imatge de Déu, però no la dona, d’acord amb les epístoles de sant Pau, que afirmen que la dona ha d’estar sotmesa al marit, que les dones han de romandre en silenci en les esglésies (I Cor 14, 34) o han de dur vel (I Cor 11, 5). També a la Bíblia, al Levític, per exemple, es diu que la dona, durant la menstruació és impura i necessita fer un ritual si vol entrar al temple. En contacte amb la dona menstruada, les collites no germinen, el ferro s’oxida o els gossos contrauen la ràbia. Sant Agustí explica el mite del paradís terrenal com a coseqüència de la concupiscència femenina, al costat d’Aristòtil i la idea que la dona és un «mas occasionatus» (mascle imperfecte).
Més enllà de la influència eclesiàstica, l’antifeminisme és també present als textos mèdics, com el manual «Lilium medicinae», de Gordonio, que recull la malaltia d’amor (aegritudo amoris) com un estat que podia provocar fins i tot la mort. Així, doncs, es recomanaven dietes i disciplines per a evitar l’objecte de desig, com ara portar una planxa de ferro fred als ronyons, considerats com l’òrgan masculí on es concentra la voluptat.
Com que l’amor és un procés fisiològic que, segons els tractats teòrics del moment, és el resultat de la contemplació i excessiva fixació en la bellesa de la persona estimada, era imprescindible deixar d’idealitzar-la, desmitificar-la i veure-la ridiculitzada en força ocasions.
Només així, amb una dama que dista molt de ser la dona cantada pels trobadors, es justifica l’existència d’un ser que ronca, que s’orina al llit, que és com el basilisc, animal que mata amb una única mirada, malèfica. Basta recordar els exemples de dones perverses que recull Roig a l’«Spill», com és el cas de Jael, qui va assassinar Siserà (Jt 4, 22-24); Judit, qui va matar Olofernes (Jt 12); la dona Tebesita, qui va llençar una pedra de molí que va acabar amb la vida d’Abimèlec; Aristòtil, filòsof i savi, va caminar a quatre grapes; Virgili va ser ridiculitzat, penjat d’una cistella, per a vergonya de tot el poble. En altres ocasions, les dones són vistes com a anunciadores de l’evangeli com a resultat del seu tarannà intrínsec de revelar secrets, com és el cas de la samaritana que Jesús va trobar a Sicar o el fet que Crist es va aparéixer, en ressuscitar, a Maria Magdalena, perquè era dona i ho anunciaria per tot arreu; d’aquesta manera s’assegurava la història de la Redempció. I aquests exemples els pronuncia Salomó a l’ «Spill», en un somni profètic del més savi i expert, però malparat sempre, qui va tenir 1.000 dones, entre 700 esposes i 300 amants!
A més de la influència eclesiàstica i mèdica, l’antifeminisme és també un ideal literari. Els relats més primerencs es remunten a l’epopeia Gilgamesh, en què l’heroi masculí s’oposa al matrimoni en termes que es repetiran en els posteriors tractats antimatrimonials, el més conegut i difòs dels quals és l’Aureolus o Liber de nuptiis de Teofrast, deixeble d’Aristòtil, conservat a l’Adversus Jovinianum de sant Jeroni. Algunes obres com el «Terç del Chrestià» d’ Eiximenis, el «Corbacho» del Arciprestre de Talavera, «Il Corbaccio» de G. Boccaccio, o el «Livre des lamentations du Matheolus», de Jean de Lefèvre, presenten nombrosíssimes coincidències amb l’ «Spill», com a vehicle d’expressió d’una literatura al servei d’un clar objectiu: assegurar la salvació de l’ànima humana.
Després de tot el que hem presentat breument és el moment, potser, que el lector modern puga acostar-se a l’univers de Roig tenint en compte tota una àmplia tradició compartida per la religió, la medicina, els textos sagrats i la literatura. Més enllà d’encasellar l’ «Spill» en una única lectura misògina, satírica o, d’altra banda, moralitzant, cal considerar l’obra com un compendi enciclopèdic del saber medieval, en què es pretén ensenyar, entre l’aforisme i la facècia, mitjançant una obra oberta, que es presenta com un «espill» de conducta, però també com un espill distorsionador, amb la intenció que siga el lector qui trie d’aquest arbre/llibre el significat que crega més escaient a cada pas.
Amb la publicació de l’«Spill», l’Acadèmia Valenciana de la Llengua enceta ara una Col·lecció de Clàssics Valencians, amb el propòsit d’oferir als valencians la lectura d’un espill del segle XV, on es puguen reflectir les diverses possibilitats de lectura que amaga l’obra de Jaume Roig. I que cada lector recorde que sempre es pot escollir.
